Liquidació del C.B.Granollers?

Jordi Sanuy Bassa
La temporada 1992-93 hi havia patrocinador, BFI, una bona plantilla, dirigida per Josep Maria Oleart, i una directiva amb ganes que el bàsquet tingués continuïtat a Granollers molts anys més. La directiva tornava a ser la de 'sempre', la del Club Bàsquet Granollers, que havia quedat en un segon pla en els últims anys, amb l'arribada d'Unipublic, primer, i dels Camp, després. Ara recuperava protagonisme, fent un pas endavant, possiblement en l'etapa més complicada de la història de l'entitat. Els Camp també havien complert la seva part del tracte amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i no s'havien desfet del tot de la plaça, a l'espera de recuperar una part dels diners invertits amb la venda de les accions. Esportivament parlant, l'equip liderat per Joan Creus i Òscar Cervantes va quedar catorzè d'una Lliga que, recordem-ho, llavors tenia 22 equips. Van ser uns mesos difícils per a tothom, amb la desaparició planant en la vida diària del club. Els jugadors temien pel seu futur immediat. Inicialment, es va creure que hi havia la possibilitat real de vendre totes les accions, però al final no va ser així. Com a conseqüència, els Camp van tenir les mans lliures per, ara sí, negociar amb la plaça que tenien en propietat. Ja no hi hauria una quarta oportunitat de salvar el club i el bàsquet d'elit.
Tot i l'evidència, i amb la bona voluntat de tothom, es va seguir intentant la venda d'accions fins a finals de temporada, com s'havia pactat en la trobada amb Jordi Pujol i els Camp a la Generalitat. El paquet mínim era de 50 mil pessetes, però es necessitaven 'inversors' importants. Malauradament, no es va poder passar del vint per cent del total, que era d'uns 236 milions, la quantitat més alta de tota la Lliga ACB. A més a més, BFI tampoc no assegurava la seva continuïtat com a patrocinador. Un problema més al sarró. Ja el març de 1993, el CBG feia públic que no hi havia res a fer i es donava per acabat el bàsquet ACB. La directiva havia fet un 'pla de viabilitat', que es va enviar a la Generalitat i als Camp, demanant més temps. Ràpidament, però, els Camp el van rebutjar. El president Ramon Valls explicava que s'havia intentat tot sense èxit i sense suports exteriors. Per la seva part, Joan Camp assegurava a Revista del Vallés, en l'única entrevista que va concedir, que si no s'havien venut les accions era perquè als granollerins potser no els interessava tant el bàsquet d'elit. Declaracions per donar i per vendre.
Com hem dit anteriorment, la temporada 1992-93, la Lliga ACB la disputaven 22 equips. L'Associació de Clubs de Bàsquet considerava que eren massa -havia baixat la qualitat competitiva- i la desaparició del CBG la va aprofitar la mateixa ACB per reduir una plaça. No seria l'única. La llicència se la van quedar ells mateixos, a canvi d'uns dos-cents milions de les antigues pessetes que van anar a parar a la família Camp en la seva major part. Alguns dels diners rebuts se'ls va quedar el Club de Bàsquet Granollers per liquidar una part de la hipoteca del pavelló. Recuperava una quantitat que ja havia d'haver estat seva amb anterioritat. Un cop acabada la temporada, sense plaça ACB i amb un futur incert, s'havia de tancar la societat professional creada per gestionar el primer equip, més enllà del CBGranollers que sempre va continuar existint com a tal. Per fer aquesta complicada i trista feina es va nomenar un liquidador oficial. L'escollit va ser l'advocat granollerí Santiago Saénz, directiu del CBG, que feia anys que vetllava pel club. Va representar-lo també, per exemple, en els judicis contra Slab Jones i Javier Mendiburu, que va acabar guanyant ell.
En Santi Sáenz va dirigir totes les operacions de cobraments i pagaments en uns dies marcats pels nervis i la desesperació. Tots els jugadors i tècnics quedaven lliures i podien negociar amb qui volguessin. Creus, per exemple, se'n va anar al TDK Manresa, on va guanyar els títols que no havia pogut conquerir amb el Granollers. Cervantes va fitxar pel DYC Breogán i Oleart va desplaçar-se a Murcia amb el seu ajudant, Toti Soler. Estava desapareixent un dels equips amb més solera del bàsquet estatal, al costat del Barça, del Madrid i de la Penya i de l'Estudiantes. Costava assumir-ho. L'advocat també va haver de tramitar l'expedient judicial de fallida voluntària. Tot havia de seguir un ordre legal establert. Ja sense equip d'ACB, el CBG es va reinventar per tenir un primer equip en una categoria inferior i continuar treballant més i millor el planter. En l'actualitat, amb l'incombustible Joan Nadal de president, el Granollers és un dels clubs catalans amb més equips masculins i femenins i on moltes altres entitats esportives s'emmirallen. I tot això caminant cap als cent anys de vida.
La temporada 1992-93 hi havia patrocinador, BFI, una bona plantilla, dirigida per Josep Maria Oleart, i una directiva amb ganes que el bàsquet tingués continuïtat a Granollers molts anys més. La directiva tornava a ser la de 'sempre', la del Club Bàsquet Granollers, que havia quedat en un segon pla en els últims anys, amb l'arribada d'Unipublic, primer, i dels Camp, després. Ara recuperava protagonisme, fent un pas endavant, possiblement en l'etapa més complicada de la història de l'entitat. Els Camp també havien complert la seva part del tracte amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i no s'havien desfet del tot de la plaça, a l'espera de recuperar una part dels diners invertits amb la venda de les accions. Esportivament parlant, l'equip liderat per Joan Creus i Òscar Cervantes va quedar catorzè d'una Lliga que, recordem-ho, llavors tenia 22 equips. Van ser uns mesos difícils per a tothom, amb la desaparició planant en la vida diària del club. Els jugadors temien pel seu futur immediat. Inicialment, es va creure que hi havia la possibilitat real de vendre totes les accions, però al final no va ser així. Com a conseqüència, els Camp van tenir les mans lliures per, ara sí, negociar amb la plaça que tenien en propietat. Ja no hi hauria una quarta oportunitat de salvar el club i el bàsquet d'elit.
Tot i l'evidència, i amb la bona voluntat de tothom, es va seguir intentant la venda d'accions fins a finals de temporada, com s'havia pactat en la trobada amb Jordi Pujol i els Camp a la Generalitat. El paquet mínim era de 50 mil pessetes, però es necessitaven 'inversors' importants. Malauradament, no es va poder passar del vint per cent del total, que era d'uns 236 milions, la quantitat més alta de tota la Lliga ACB. A més a més, BFI tampoc no assegurava la seva continuïtat com a patrocinador. Un problema més al sarró. Ja el març de 1993, el CBG feia públic que no hi havia res a fer i es donava per acabat el bàsquet ACB. La directiva havia fet un 'pla de viabilitat', que es va enviar a la Generalitat i als Camp, demanant més temps. Ràpidament, però, els Camp el van rebutjar. El president Ramon Valls explicava que s'havia intentat tot sense èxit i sense suports exteriors. Per la seva part, Joan Camp assegurava a Revista del Vallés, en l'única entrevista que va concedir, que si no s'havien venut les accions era perquè als granollerins potser no els interessava tant el bàsquet d'elit. Declaracions per donar i per vendre.
Com hem dit anteriorment, la temporada 1992-93, la Lliga ACB la disputaven 22 equips. L'Associació de Clubs de Bàsquet considerava que eren massa -havia baixat la qualitat competitiva- i la desaparició del CBG la va aprofitar la mateixa ACB per reduir una plaça. No seria l'única. La llicència se la van quedar ells mateixos, a canvi d'uns dos-cents milions de les antigues pessetes que van anar a parar a la família Camp en la seva major part. Alguns dels diners rebuts se'ls va quedar el Club de Bàsquet Granollers per liquidar una part de la hipoteca del pavelló. Recuperava una quantitat que ja havia d'haver estat seva amb anterioritat. Un cop acabada la temporada, sense plaça ACB i amb un futur incert, s'havia de tancar la societat professional creada per gestionar el primer equip, més enllà del CBGranollers que sempre va continuar existint com a tal. Per fer aquesta complicada i trista feina es va nomenar un liquidador oficial. L'escollit va ser l'advocat granollerí Santiago Saénz, directiu del CBG, que feia anys que vetllava pel club. Va representar-lo també, per exemple, en els judicis contra Slab Jones i Javier Mendiburu, que va acabar guanyant ell.
En Santi Sáenz va dirigir totes les operacions de cobraments i pagaments en uns dies marcats pels nervis i la desesperació. Tots els jugadors i tècnics quedaven lliures i podien negociar amb qui volguessin. Creus, per exemple, se'n va anar al TDK Manresa, on va guanyar els títols que no havia pogut conquerir amb el Granollers. Cervantes va fitxar pel DYC Breogán i Oleart va desplaçar-se a Murcia amb el seu ajudant, Toti Soler. Estava desapareixent un dels equips amb més solera del bàsquet estatal, al costat del Barça, del Madrid i de la Penya i de l'Estudiantes. Costava assumir-ho. L'advocat també va haver de tramitar l'expedient judicial de fallida voluntària. Tot havia de seguir un ordre legal establert. Ja sense equip d'ACB, el CBG es va reinventar per tenir un primer equip en una categoria inferior i continuar treballant més i millor el planter. En l'actualitat, amb l'incombustible Joan Nadal de president, el Granollers és un dels clubs catalans amb més equips masculins i femenins i on moltes altres entitats esportives s'emmirallen. I tot això caminant cap als cent anys de vida.