Ja tenim pavelló
Jordi Sanuy Bassa
Pel Club Bàsquet Granollers, hi ha un abans i un després de la construcció del Pavelló del Carrer Girona. Era una instal·lació necessària, sobretot per poder continuar jugant la Lliga ACB, però podríem dir que també va marcar el futur econòmic de l'entitat, sobretot a llarg termini. Molts dels entrevistats coincidint amb el norantè aniversari del club, consideren, amb la perspectiva que dona el pas del temps, que el Pavelló potser va ser el començament del final, que va arribar amb la desaparició del bàsquet d'elit a la ciutat, l'any 1993. Fins llavors, en els setze anys que l'equip portava a la màxima categoria (entre Primera i ACB), era el cinquè més antic, amb el Futbol Club Barcelona, el Reial Madrid, el Joventut de Badalona i l'Estudiantes de Madrid.
L'any 1983, el president del CBG, Antoni Novoa, decideix que el club havia de tenir un pavelló propi. L'Antoni, fundador de l'ACB (l'Associació de Clubs de Bàsquet), estava molt ben connectat amb tothom i tant la Generalitat de Catalunya com la Diputació de Barcelona li van prometre una bona subvenció. Cadascun d'aquests dos estaments aportarien, i ho van acabar fent, quasi 82 milions de pessetes, a fons perdut. Una bona manera de començar. Finalment, també va finançar una part de la instal·lació el Consejo Superior de Deportes, vint milions de pessetes més. El cost del projecte era de quasi 286 milions. Els 102 que faltaven, 102.475.378, per ser exactes, els havia de cobrir el Granollers. I com ha demostrat la història, no va ser fàcil. Per això dèiem, que la necessitat de tenir un pavelló propi- que en aquell temps només tenien el Barça i el Madrid- va acabar sent un bon atzucac.
Amb els diners a les mans, hi havia urgències, i el més important era trobar un emplaçament com més aviat millor. Ningú s'esperava que fos tan complicat. I vaja si ho va ser! El Club Bàsquet Granollers es va reunir tres cops amb els màxims responsables de l'Ajuntament de la ciutat, amb el batlle Rafael Ballús al capdavant. En la primera, sembla que Antoni Novoa, Ángel Palmi, Joan Castells i Diego Martínez ja van veure que no se'n sortirien. S'explica que tot eren bastons a les rodes i que les diferències polítiques entre Ballús i Novoa no van ajudar gens ni mica. Tot el contrari. A la segona reunió Ramon Daví va substituir Castells. Entre els terrenys que proposava l'Ajuntament, n'hi havia uns on ara hi ha construïda la pista annexa del Pavelló Olímpic. També terrenys per sobre de Ponent, on hi ha el camp de futbol de Finsobe i per sobre del conegut com a Pavelló del Parquet, on jugava en aquells moments el primer equip de bàsquet. Tots es van descartar per falta d'espai, ja que hi havia d'haver tantes places d'aparcament com butaques (unes 3.200). Materialment impossible.
Paral·lelament a les negociacions amb l'Ajuntament de Granollers, el Club va programar una reunió amb el de Canovelles, tot i que aquesta mai no es va arribar a fer. Des de Canovelles es va filtrar la trobada, i el Granollers va decidir fer marxa enrere. Que el Pavelló es pogués fer a Canovelles va preocupar i molt al llavors regidor d'Esports de Granollers, l'Amadeu Castellanos. Ell volia que es fes a Granollers, està clar. Al final, però, ni a Granollers ni a Canovelles. El Pavelló es faria a Les Franqueses, on hi havia l'antiga Bòbila dels germans Baró. Tot va començar amb una conversa entre Manel Navarrete i Diego Martínez. Va ser en Manel qui va posar en contacte l'Ajuntament de Les Franqueses, que tenia Ricard Valencia d'alcalde, amb el CBG. I pel que expliquen, tot van ser facilitats, des d'un primer moment. Bons terrenys i un contracte d'usufructuari de la instal·lació molt més llarg. Granollers oferia 25 anys, i Les Franqueses en va acabar donant 75. Després d'aquest temps (el 2061), el pavelló passarà a ser propietat de l'ajuntament, com passa a tot arreu.
L'acte de col·locació de la primera pedra del Club Bàsquet Granollers va ser tota una festa. Enmig del que ara és la pista s'hi van enterrar unes monedes i el diari del dia. Començava el compte enrere. El segon gran dia assenyalat en el calendari va ser quan es va posar la coberta, que es va celebrar amb una multitudinària arrossada popular. El somni pel qual tant s'havia lluitat estava a punt de convertir-se en realitat.
Finalment, el Pavelló es va inaugurar el 3 de març de 1986, amb la presència de les principals personalitats esportives i polítiques del moment, encapçalades pel president de la Generalitat, Jordi Pujol; el president de la Diputació de Barcelona, Antoni Dalmau; el secretari d'Estat per l'Esport, Romà Cuyàs. L'Antoni Novoa i la resta de la junta directiva també van estar acompanyats pels alcaldes de Les Franqueses i de Granollers, Ricard Valencia i Rafael Ballús. El pavelló no es va acabar fent a Granollers, està clar, però la vorera de davant de la instal·lació és a Granollers. Està construït en una zona limitrofa. Això va provocar que, en el decurs de la construcció, hi hagués més d'un problema, amb l'aturada de les obres, dos cops, a petició de l'Ajuntament de Granollers. Però això ja ho explicarem un altre dia...
Pel Club Bàsquet Granollers, hi ha un abans i un després de la construcció del Pavelló del Carrer Girona. Era una instal·lació necessària, sobretot per poder continuar jugant la Lliga ACB, però podríem dir que també va marcar el futur econòmic de l'entitat, sobretot a llarg termini. Molts dels entrevistats coincidint amb el norantè aniversari del club, consideren, amb la perspectiva que dona el pas del temps, que el Pavelló potser va ser el començament del final, que va arribar amb la desaparició del bàsquet d'elit a la ciutat, l'any 1993. Fins llavors, en els setze anys que l'equip portava a la màxima categoria (entre Primera i ACB), era el cinquè més antic, amb el Futbol Club Barcelona, el Reial Madrid, el Joventut de Badalona i l'Estudiantes de Madrid.
L'any 1983, el president del CBG, Antoni Novoa, decideix que el club havia de tenir un pavelló propi. L'Antoni, fundador de l'ACB (l'Associació de Clubs de Bàsquet), estava molt ben connectat amb tothom i tant la Generalitat de Catalunya com la Diputació de Barcelona li van prometre una bona subvenció. Cadascun d'aquests dos estaments aportarien, i ho van acabar fent, quasi 82 milions de pessetes, a fons perdut. Una bona manera de començar. Finalment, també va finançar una part de la instal·lació el Consejo Superior de Deportes, vint milions de pessetes més. El cost del projecte era de quasi 286 milions. Els 102 que faltaven, 102.475.378, per ser exactes, els havia de cobrir el Granollers. I com ha demostrat la història, no va ser fàcil. Per això dèiem, que la necessitat de tenir un pavelló propi- que en aquell temps només tenien el Barça i el Madrid- va acabar sent un bon atzucac.
Amb els diners a les mans, hi havia urgències, i el més important era trobar un emplaçament com més aviat millor. Ningú s'esperava que fos tan complicat. I vaja si ho va ser! El Club Bàsquet Granollers es va reunir tres cops amb els màxims responsables de l'Ajuntament de la ciutat, amb el batlle Rafael Ballús al capdavant. En la primera, sembla que Antoni Novoa, Ángel Palmi, Joan Castells i Diego Martínez ja van veure que no se'n sortirien. S'explica que tot eren bastons a les rodes i que les diferències polítiques entre Ballús i Novoa no van ajudar gens ni mica. Tot el contrari. A la segona reunió Ramon Daví va substituir Castells. Entre els terrenys que proposava l'Ajuntament, n'hi havia uns on ara hi ha construïda la pista annexa del Pavelló Olímpic. També terrenys per sobre de Ponent, on hi ha el camp de futbol de Finsobe i per sobre del conegut com a Pavelló del Parquet, on jugava en aquells moments el primer equip de bàsquet. Tots es van descartar per falta d'espai, ja que hi havia d'haver tantes places d'aparcament com butaques (unes 3.200). Materialment impossible.
Paral·lelament a les negociacions amb l'Ajuntament de Granollers, el Club va programar una reunió amb el de Canovelles, tot i que aquesta mai no es va arribar a fer. Des de Canovelles es va filtrar la trobada, i el Granollers va decidir fer marxa enrere. Que el Pavelló es pogués fer a Canovelles va preocupar i molt al llavors regidor d'Esports de Granollers, l'Amadeu Castellanos. Ell volia que es fes a Granollers, està clar. Al final, però, ni a Granollers ni a Canovelles. El Pavelló es faria a Les Franqueses, on hi havia l'antiga Bòbila dels germans Baró. Tot va començar amb una conversa entre Manel Navarrete i Diego Martínez. Va ser en Manel qui va posar en contacte l'Ajuntament de Les Franqueses, que tenia Ricard Valencia d'alcalde, amb el CBG. I pel que expliquen, tot van ser facilitats, des d'un primer moment. Bons terrenys i un contracte d'usufructuari de la instal·lació molt més llarg. Granollers oferia 25 anys, i Les Franqueses en va acabar donant 75. Després d'aquest temps (el 2061), el pavelló passarà a ser propietat de l'ajuntament, com passa a tot arreu.
L'acte de col·locació de la primera pedra del Club Bàsquet Granollers va ser tota una festa. Enmig del que ara és la pista s'hi van enterrar unes monedes i el diari del dia. Començava el compte enrere. El segon gran dia assenyalat en el calendari va ser quan es va posar la coberta, que es va celebrar amb una multitudinària arrossada popular. El somni pel qual tant s'havia lluitat estava a punt de convertir-se en realitat.
Finalment, el Pavelló es va inaugurar el 3 de març de 1986, amb la presència de les principals personalitats esportives i polítiques del moment, encapçalades pel president de la Generalitat, Jordi Pujol; el president de la Diputació de Barcelona, Antoni Dalmau; el secretari d'Estat per l'Esport, Romà Cuyàs. L'Antoni Novoa i la resta de la junta directiva també van estar acompanyats pels alcaldes de Les Franqueses i de Granollers, Ricard Valencia i Rafael Ballús. El pavelló no es va acabar fent a Granollers, està clar, però la vorera de davant de la instal·lació és a Granollers. Està construït en una zona limitrofa. Això va provocar que, en el decurs de la construcció, hi hagués més d'un problema, amb l'aturada de les obres, dos cops, a petició de l'Ajuntament de Granollers. Però això ja ho explicarem un altre dia...