Els CAMP compren la plaça a Unipublic

Jordi Sanuy Bassa

Quan els germans

Franco

van veure que el bàsquet tampoc no era rendible a

Granollers

-el seu projecte ja havia fracassat a

Barcelona

- els va passar pel cap buscar una tercera ciutat on fer arrels, però finalment van decidir fer marxa enrere i vendre la plaça. Era a finals de la temporada 89-90. Hi ha qui diu que si la relació amb

Antonio Novoa

hagués estat més fluida amb ells, potser haurien continuat invertint a Granollers per confegir un dels equips punters de la Lliga, però no va ser així. Quan tot estava perdut, l'Antonio va anar a veure a

Joan Camp

, que havia tingut un munt de càrrecs al

CBG

i havia patrocinat l'equip en diferents èpoques, i li va demanar que s'impliqués encara més en l'entitat granollerina. Es tractava d'arribar a un acord amb els Franco i comprar la plaça, com finalment va passar. Hi va haver un munt de reunions, moltes d'elles a Madrid, i el Granollers va salvar el seu segon match-ball en dos anys. El preu de la plaça, que va pagar la família Camp, era d'uns vuitanta milions de les antigues pessetes. La segona bona notícia és que

Grupo Ifa

seguiria com a patrocinador una temporada més. Tot pintava mínimament bé.


Es va crear una societat anònima esportiva, el

Granollers Esportiu Bàsquet

, presidida per

Joan Camp

, i per començar aquesta nova etapa es va contractar a

Joan Monsalve

, que faria de gerent en substitució de Palmi, que havia marxat. Palmi no havia acceptat l’oferta de renovació per dues temporada que li havien proposat els Franco i va marxar al Manresa. Hi va treballar del 90 al 94, convertint l’equip en campió de Lliga i Copa. La nova societat gestionava l'equip ACB, al marge del Club Bàsquet Granollers, que encara existia com a tal, amb Novoa de president. Un Novoa que, amb l'arribada de Joan Camp, va donar per fet que tenia les mans lliures per continuar fent i desfent també amb l'equip d'elit. No era la idea dels Camp. L'Antonio va xocar frontalment amb Monsalve. La situació era insostenible. Novoa, per exemple, va decidir prescindir de l'entrenador

Manel Comas

, la temporada 90-91, substituït per

Jack Schrader

. Un cop més, la pau al club semblava impossible.


El substitut de Monsalve va ser

Josep Maria Guiu

, que fins llavors no havia tingut cap relació amb el món del bàsquet. Va ser l'aposta de

Francesc Camp

, fill de Joan Camp, que va assumir les funcions de president executiu. Després de Monsalve i Comas, també va caure

Javier Mendiburu

, que estava fent les funcions de secretari tècnic. Se'l va acomiadar i les dues parts es van enfrontar en un judici etern que va acabar guanyant el Granollers, representat per l'advocat

Santiago Sáenz

, directiu del CBG.


Quan van suggerir a l'Antonio Novoa que plegués, la presidència del CBG la va agafar

Ramon Valls

, cunyat de Joan Camp, que seguia com a màxim responsable del Granollers Esportiu Bàsquet. Aquesta primera temporada va ser molt convulsa, però el pitjor encara no havia arribat. Grupo Ifa va deixar de donar suport econòmic al primer equip i el club es va quedar sense patrocinador per la temporada 91-92. El bàsquet d'elit a Granollers tornava a estar tocat de mort, tot i que, esportivament, hi havia una bona plantilla. La cirereta del pastís l'havia posada

Keny "Sky" Walker

, un nord-americà que arribava a casa nostra després de guanyar el concurs d'esmaixades de l'

NBA

. Aquella temporada, sense patrocinador a la samarreta, el Granollers Esportiu Bàsquet va triomfar a Madrid. Walker va guanyar el concurs d'esmaixades de l'ACB i

Òscar Cervantes,

el de triples. Desgraciadament, Walker es va lesionar poc temps després i va deixar l'equip coix. Llavors, els Camp ja havien decidit posar punt final a la seva aventura com a propietaris del club. No volien perdre més diners. Ho havien intentat amb ganes, però no s'havien obtingut els resultats esperats.


Joan Camp van decidir vendre's la llicència per recuperar part dels diners invertits. Ramon Valls i Joan Castells van anar a veure'l un munt de cops, de vegades a hores intempestives, per intentar que canviés d'opinió. També va entrar en acció el nou alcalde de Granollers, Josep Serratusell, que va traslladar la problemàtica del club a Jordi Pujol. El president muntà una reunió a Palau, amb Serratusell, Camp, Valls i Daví. Pujol li va demanar a Joan Camp que aguantés una temporada més i que, paral·lelament, el club vengués les accions de la societat anònima esportiva. Ell s'encarregaria de trobar un patrocinador, com va acabar fent.


L'arribada de

BFI

, aconseguit amb l'inestimable suport de la

Generalitat de Catalunya

, permetria que l'equip jugués una última temporada a la Lliga ACB, ja amb la família Camp a la rereguarda. L’equip quedava en mans de la directiva del CBG. Un cop més, quan semblava que el bàsquet d'elit desapareixeria definitivament de Granollers, es va obtenir una tercera i definitiva pròrroga. El problema és que només es van vendre una petita part dels 236 milions d’accions, demostrant que l'interès de la ciutat de Granollers per l'esport de la cistella potser no era tan gran com pensaven des de dins del club. Això ho explicarem en el quart i últim capítol. L'empresa nord-americana va aportar 150 milions de pessetes i l’equip va fer una bona temporada esportiva.


Quan els germans

"Franco "

van veure que el bàsquet tampoc no era rendible a

"Granollers "

-el seu projecte ja havia fracassat a

"Barcelona"

- els va passar pel cap buscar una tercera ciutat on fer arrels, però finalment van decidir fer marxa enrere i vendre la plaça. Era a finals de la temporada 89-90. Hi ha qui diu que si la relació amb

"Antonio Novoa "

hagués estat més fluida amb ells, potser haurien continuat invertint a Granollers per confegir un dels equips punters de la Lliga, però no va ser així. Quan tot estava perdut, l'Antonio va anar a veure a

"Joan Camp"

, que havia tingut un munt de càrrecs al

"CBG"

i havia patrocinat l'equip en diferents èpoques, i li va demanar que s'impliqués encara més en l'entitat granollerina. Es tractava d'arribar a un acord amb els Franco i comprar la plaça, com finalment va passar. Hi va haver un munt de reunions, moltes d'elles a Madrid, i el Granollers va salvar el seu segon match-ball en dos anys. El preu de la plaça, que va pagar la família Camp, era d'uns vuitanta milions de les antigues pessetes. La segona bona notícia és que

"Grupo Ifa"

seguiria com a patrocinador una temporada més. Tot pintava mínimament bé.


Es va crear una societat anònima esportiva, el

"Granollers Esportiu Bàsquet"

, presidida per

"Joan Camp"

, i per començar aquesta nova etapa es va contractar a

"Joan Monsalve"

, que faria de gerent en substitució de Palmi, que havia marxat. Palmi no havia acceptat l’oferta de renovació per dues temporada que li havien proposat els Franco i va marxar al Manresa. Hi va treballar del 90 al 94, convertint l’equip en campió de Lliga i Copa. La nova societat gestionava l'equip ACB, al marge del Club Bàsquet Granollers, que encara existia com a tal, amb Novoa de president. Un Novoa que, amb l'arribada de Joan Camp, va donar per fet que tenia les mans lliures per continuar fent i desfent també amb l'equip d'elit. No era la idea dels Camp. L'Antonio va xocar frontalment amb Monsalve. La situació era insostenible. Novoa, per exemple, va decidir prescindir de l'entrenador

"Manel Comas"

, la temporada 90-91, substituït per

"Jack Schrader"

. Un cop més, la pau al club semblava impossible.


El substitut de Monsalve va ser

"Josep Maria Guiu"

, que fins llavors no havia tingut cap relació amb el món del bàsquet. Va ser l'aposta de

"Francesc Camp"

, fill de Joan Camp, que va assumir les funcions de president executiu. Després de Monsalve i Comas, també va caure

"Javier Mendiburu"

, que estava fent les funcions de secretari tècnic. Se'l va acomiadar i les dues parts es van enfrontar en un judici etern que va acabar guanyant el Granollers, representat per l'advocat

"Santiago Sáenz"

, directiu del CBG.


Quan van suggerir a l'Antonio Novoa que plegués, la presidència del CBG la va agafar

"Ramon Valls"

, cunyat de Joan Camp, que seguia com a màxim responsable del Granollers Esportiu Bàsquet. Aquesta primera temporada va ser molt convulsa, però el pitjor encara no havia arribat. Grupo Ifa va deixar de donar suport econòmic al primer equip i el club es va quedar sense patrocinador per la temporada 91-92. El bàsquet d'elit a Granollers tornava a estar tocat de mort, tot i que, esportivament, hi havia una bona plantilla. La cirereta del pastís l'havia posada

"Keny "Sky" Walker"

, un nord-americà que arribava a casa nostra després de guanyar el concurs d'esmaixades de l'

"NBA"

. Aquella temporada, sense patrocinador a la samarreta, el Granollers Esportiu Bàsquet va triomfar a Madrid. Walker va guanyar el concurs d'esmaixades de l'ACB i

"Òscar Cervantes,"

el de triples. Desgraciadament, Walker es va lesionar poc temps després i va deixar l'equip coix. Llavors, els Camp ja havien decidit posar punt final a la seva aventura com a propietaris del club. No volien perdre més diners. Ho havien intentat amb ganes, però no s'havien obtingut els resultats esperats.


Joan Camp van decidir vendre's la llicència per recuperar part dels diners invertits. Ramon Valls i Joan Castells van anar a veure'l un munt de cops, de vegades a hores intempestives, per intentar que canviés d'opinió. També va entrar en acció el nou alcalde de Granollers, Josep Serratusell, que va traslladar la problemàtica del club a Jordi Pujol. El president muntà una reunió a Palau, amb Serratusell, Camp, Valls i Daví. Pujol li va demanar a Joan Camp que aguantés una temporada més i que, paral·lelament, el club vengués les accions de la societat anònima esportiva. Ell s'encarregaria de trobar un patrocinador, com va acabar fent.


L'arribada de

"BFI"

, aconseguit amb l'inestimable suport de la

"Generalitat de Catalunya"

, permetria que l'equip jugués una última temporada a la Lliga ACB, ja amb la família Camp a la rereguarda. L’equip quedava en mans de la directiva del CBG. Un cop més, quan semblava que el bàsquet d'elit desapareixeria definitivament de Granollers, es va obtenir una tercera i definitiva pròrroga. El problema és que només es van vendre una petita part dels 236 milions d’accions, demostrant que l'interès de la ciutat de Granollers per l'esport de la cistella potser no era tan gran com pensaven des de dins del club. Això ho explicarem en el quart i últim capítol. L'empresa nord-americana va aportar 150 milions de pessetes i l’equip va fer una bona temporada esportiva.