Eugeni Rius Daví

Si en algun moment de la història del CBGranollers, hem de situar el punt en què el club es proposa què vol ser de gran, segurament va ser aquest... l'inici de la temporada 1974/75. La declaració d'intencions era ben clara. Volem ser equip de primera.

Des de la direcció del club, el relleu de Joan Camp per Enric Ribera comença amb la renovació de la directiva, amb la incorporació de persones de diferents àmbits de la ciutat, liderats per Antoni Novoa.

Els fonaments consolidats per aquell club liderat a la dècada dels seixanta, per Pere Viaplana des de la presidència i Lluís Domènech des de la banqueta, eren prou ferms per aixecar el club.

Aquesta nova etapa va comptar amb la contractació d'un nou secretari tècnic, Paco Bernat. Procedia del FC Barcelona on havia tingut responsabilitats en la base del club, en la formació. També es va contractar el nou entrenador Pepe Auseré un madrileny, que havia entrenat el Picadero de Barcelona.

La configuració d'una nova plantilla pensada per a l'ascens de categoria, comportava d'entrada el fitxatge d'un jugador americà. Va ser Andrew Broadie, després d'una gestió de Paco Bernat amb l'agent Richard Kaner. En les dècades dels setanta i vuitanta l'agència d'aquest home va "col.locar" uns 500 jugadors en clubs europeus. Alguns d'ells a Granollers.

Brodie procedia de les Capitals de Connecticut, i havia passat pel McGregors All Stars. Era llicenciat en biologia i també havia fet estudis en ciències de l'Esport.  Aquest reforç feia d'alçada 2′ 04″.

Els que en aquella època vivíeu a Granollers recordareu Broadie...un xicot, molt alt, de color negre fosc, amb una enorme escarola que li coronava el cap. A la pista, tot el pèl quedava comprimit sota una gorra ajustada de llana.

El fitxatge de Brodie, va ser completat, i també sota la directa acció de Paco Bernat, amb la incorporació de quatre jugadors júniors del FCBarcelona: Jordi Puigventós, Carles Carod, Roger Galín i Josep Maria "Moncho" Montserrat. Moncho Monserrat seguiria tant de temps al club, que se'l va considerar sempre com "un jugador de casa". L'entrenador, com ja ha quedat escrit, era José María Auseré. Continuaven a l’equip els jugadors Lluis Vila, Miquel Palau, Joan M.ª Ginesta, Rafael Cabello, Ferran Vilar i Javier Vallejo

A la plantilla no hi figuraven jugadors de casa, pròpiament expressat, si bé al llarg de la temprada els júniors, Pitu Cladellas i Albert Canal, van intervenir en alguns partits.

Aquella temporada la lliga de segona divisió la van disputar molts clubs, repartits en tres grups. El club bàsquet Granollers estava englobat en un grup amb equips catalans, aragonesos, valencians i balears.

Entre els diversos equips catalans del grup on jugava el CBGranollers i els seus jugadors, cal destacar la presència en les alineacions del CB Ripollet, un jove de 17 anys que poques temporades després passaria a ser tot un símbol del club granollerí, Joan Creus i Molist.

Es va fer una bona temporada. Granollers va poder accedir a les fases que donaven pas a l'ascens, i ben a punt va estar d'assolir-ho.

Inicialment, es va disputar a Sevilla una fase amb els millors equips dels tres grups. El primer pujava directament. El Granollers va quedar segon i va seguir endavant fins la segona fase en què es va fer una promoció amb els equips de primera divisió classificats a la penúltima i avant penúltima posició.

El Granollers no hi va arribar. Però encara va poder cremar una última possibilitat. Un dels equips de primera, l'YMCA de Madrid, es va retirar. La seva plaça la van disputar a Madrid, camp neutral, en un torneig triangular, el CBGranollers, l'UEMataró i el Nàutico de Tenerife. Teòricament, ja era temps de vacances i es va poder reagrupar l'equip, tret de l'entrenador, que contractualment ja no era del club.  Paco Bernat es va fer càrrec de l'equip. Van guanyar els canaris, si bé la premsa esportiva madrilenya va recollir que l'actuació arbitral va evitar la justa classificació dels nostres. Entre els mals arbitratges soferts, n'hi va haver un “d'un tal Ballesteros” que anys després continuaria fent la guitza.

Al mal regust que va deixar tot plegat, s'hi va haver d'afegir, que la successió de fases va agafar el club “amb els pixats al ventre”, ja que com queda escrit, la inesperada darrera fase es va dictar quan alguns jugadors ja eren fora de vacances i es va haver de fer un replegament d'urgència.

Per ser el primer any amb propòsits d'ascens, esportivament parlant, va ser un bon any.

Eugeni Rius Daví

Tot i haver fet una gran temporada el curs anterior, que de ben poc no va acabar amb el desitjat ascens a primera, el CBGranollers de la temporada 1975/76, es va presentar amb algunes novetats.

D'entrada hi va haver canvi a la banqueta. Paco Bernat va passar de la direcció tècnica a la banqueta.

També es va fitxar un nou americà. En aquest cas va ser el pivot John Willis. El nou americà va ser proporcionat també per l'agent Richard Kaner. Provenia de la lliga EBA americana de l'equip de Jersey Scranton Apollos,  i havia estat també a la Universitat de Bloomsburg.

La vinguda d'aquest home a aquest costat del món, es va allargar molt. Si bé aquí hi seria dues temporades… acabaria a Israel on faria carrera a l'Apoel de Tel Aviv en tres etapes diferents, i també a l'Hapoel Haifa, l'Hapoel Holon i el Rishon LeZion. En total 11 temporades jugant allà, que li van donar prou temps per a casar-se amb una local, nacionalitzar-se i arribar a jugar tres campionats d'Europa amb la selecció israeliana.

L'equip granollerí aquella temporada va presentar una plantilla molt semblant, amb la incorporació dels jugadors júniors locals Pitu Cladellas, i Joan Fernández. També van venir Jesús Rodriguez i Joan Vilá del F.C. Barcelona. Van continuar de la temporada anterior Jordi Puigventós, Lluis Vila, Roger Galin, Joan M. Ginesta, Josep M. Montserrat, Miquel Palau, i Rafael Cabello. De jugadors de casa també hi era Josep Maria Montserrat, qui amb el pas dels anys ja se'l va considerar com un home de casa. De fet, encara és granollerí…

Es va fer una temporada irregular de resultats inesperats, per bé i per malament, que va acabar amb la classificació en el sisè lloc.

En acabar la temporada Paco Bernat va tornar a la secretaria tècnica i es va contractar per a la temporada següent a Vicente Sanjuán , que havia entrenat el Barcelona i el Mataró, entre altres equips i que en aquella època organitzava cursos d'entrenadors. De la seva coneixença en els cursos d'entrenador i la seva relació personal, el granollerí Joan Castells esdevindria el segon entrenador. En Joan és un dels valors indiscutibles i incombustibles d’aquest club, que li ha donat molts serveis, al llarg dels seus anys d'història.

Eugeni Rius Daví

Amb la incorporació de Vicente Sanjuán a la banqueta, es podia entendre que la temporada 1976/77 era la de l'“aquest any, sí”.

Si hem de fer cas dels fitxatges que es van fer per acompanyar els Willis, Jordi Puigventós, Lluís Vila, Jesús Rodríguez hem de pensar que la cosa anava molt seriosament encaminada. S'hi van afegir els expenya Ernesto Delgado, Narcís Margall i Santiago de Udaeta, un ala amb rebot com Postius del Picadero i el pivot Jesús Góngora del Reial Madrid.

El jugador de casa era Pitu Cladellas, una temporada més, aquesta vegada ja amb fitxa del primer equip. Els júniors Josep M. Bisbe, Xavier Valls, i Francesc Llorca, van participar en alguns partits.

Per allò de la coincidència de ciutat, coincidència d'escenari dels partits, coincidència del patrocini Elena/Camp i per la bona sintonia dels clubs, aquesta temporada els primers equips de dos dels clubs punters de la ciutat, el BM Granollers i el CBGranollers, es van presentar en una cerimònia conjunta. 

No va ser un mal presagi, el BM Granollers feia pocs mesos que s'havia proclamat campió de la Recopa, el CB Granollers aconseguiria aquesta temporada l'accés directe a Primera Divisió de bàsquet.

L'equip va anar enllaçant molt bons resultats, amb algun entrebanc, però tot va ser prou bo per arribar a la penúltima jornada amb la segona posició matemàticament consolidada, la qual cosa suposava l'ascens directe.

Es podia haver quedat primer, guanyant el darrer partit, però la celebració avançada ho va impedir. Havia anat tot tan bé, que el darrer partit es jugava a Canàries i es van donar algunes circumstàncies que ho van dificultar.

Com la celebració era inevitable, es va aprofitar que l'equip júnior havia fet una bona temporada, i es va premiar els jugadors amb el mateix desplaçament que el primer equip a les Illes Canàries. El partit es jugava a la pista del Náutico de Tenerife, però l'avió va aterrar a la veïna illa de Gran Canària amb “excessiva nocturnitat” i el vol cap a Tenerife s'ajornava per a l'endemà. Encara sort que per una bona gestió dels directius amb l'ajuda del governador civil, es va poder fer nit d'hotel. Però el cert és que tot plegat tenia aspecte de vacances encobertes o viatge de final de curs, i sense la pressió necessària es va acabar perdent el partit. No era decisiu per a l'ascens, però si ho hauria estat per acabar guanyant la lliga.

El primer lloc el va ocupar l'UEMataró. Un equip amb què hi havia la típica rivalitat de la proximitat geogràfica. 

Referint-nos a situacions geogràfiques, no és sobrer destacar que la temporada següent, la primera del nostre club a l’elit del bàsquet estatal, suposaria tota una fita pel bàsquet català. En un fet poc habitual, vuit dels dotze equips de la categoria, serien catalans.

Així doncs, el Club Bàsquet Granollers, era ja de PRIMERA!

Eugeni Rius Daví

Una temporada històrica, ja d'entrada en ser la primera del CBGranollers a la primera divisió del bàsquet espanyol.

La culminació de les emocions concentrada després d'uns anys d'intentar ser-hi.

I la fita de ser-hi necessitava un altre repte, mantenir-s'hi.

Calia doncs planificar una estratègia per consolidar l'equip a la categoria.

El primer pas, obligat després d'acabar amb el patrocini de l'empresa local CAMP, era trobar un nou esponsor. Es buscava la complicitat de l'empresariat local, del que sempre ha ajudat als clubs de la comarca. I se'n va trobar un, també de casa. L'empresa de mobiliari de bany, Areslux, ubicat a La Torreta (La Roca). Es volia involucrar en l'esport local. Estava en una inicial negociació amb un altre equip. L'ascens del CBGranollers va ser una ocasió servida. Començava una llarga relació amb aquesta marca, que acompanyaria el club en alguns dels anys més brillants de l'entitat i acabar consolidant-se com un dels patrocinadors que més diners aportava dels equips de la primera divisió. Va ser un "tanto" del president Enric Ribera.

Fer un equip potent, aprofitant la base de l'equip que havia aconseguit l'ascens, era l'altre objectiu. Un objectiu que se centrava a comptar amb un estranger de garanties sota la cistella, més centímetres amb un altre pivot i un director de joc amb personalitat, que veïna a suplir la retirada de Lluís Vila.

L'estranger, com era habitual a l'època, venia de nou d'Amèrica. Va ser Charles "chuck" Simon. Un pivot fort, 2,05, que també tenia bon llançament des del llindar i fora de la zona. Un primer encert.

El segon encert, també va arribar el fitxatge d'un altre home alt. El club havia posat, entre altres, l'objectiu en l'experimentat pivot Miguel Ángel Estrada. En la cursa per a contractar-lo, es va avançar el CB Manresa. En aquella època i sense mòbils, va venir d'un pèl. Se sabia que era de vacances a Eivissa, i algun directiu va haver d'improvisar “unes vacances” a la recerca d'un “gegant” de 2'07 cm a les nits eivissenques. O es va camuflar o va quedar eclipsat per “les sueques”, la qüestió és que (segurament per sort nostra) no se'l va localitzar. I és que la casualitat va voler que en el temps i l'espai, hi hagués una coincidència que ens va afavorir.

El FC Barcelona va donar la baixa al seu pivot Herminio San Epifanio, conegut com a Epi I. Una celebrada coincidència. Epi seria uns quants anys més, un valor sota cistella i una llança dels contraatacs vallesans.

La tria del director de joc, també va ser un èxit per a la història del club. Francesc Cairó, acabava amb la Penya i venint d'un dels clubs grans i amb experiència, semblava el candidat ideal. 

Però l'olfacte i la insistència del directiu Joan Castells, va fer possible una aposta més arriscada. Joan "Chichi" Creus portava només dues prometedores temporades a primera divisió, on va començar amb 19 anys. Es va considerar que era l'home idoni. Quin gran encert, Joan! Quin gran encert, directiva!

Creus feia dues temporades que estava a l'Hospitalet. Després d'una primera d'adaptació, a la segona, tot i la seva joventut va ser el director de joc, titular de l'equip.

El Granollers, no vas ser l'únic interessat en el fitxatge. N'hi havia algun altre del centre de la península. L'Hospitalet el va voler retenir, i el Granollers va haver de pagar un traspàs. Joan Creus no va ser complicat convencer. Tenia bones referències, entre d'altres la del seu anterior company a l'Hospitalet, Santiago Udatea.

En Joan també va valorar la comoditat de trànsit que suposava el trajecte Ripollet-Granollers, en lloc d'entrar cada dia a Barcelona per anar a entrenar.

A partir d’aquí, tota la resta, ja és història al voltant de Joan Creus.

La resta de l'equip, era també de garanties. Van fitxar Antoni Pruna que era base i Miquel Ferrer que era aler, ambdós venien del

Joventut. Ferrer a causa d’una malaltia no va arribar a debutar a la lliga.

Continuaven de la temporada anterior Delgado, Puigventos, Margall, Udaeta i Góngora.

Els juniors amb participació al sènior eren Josep M. Bisbe que va jugar en vuit partits de lliga, un d’ells a la pista del Real Madrid al que l’hi va fer una cistella defensat per un tal Fernando Romay. I Josep Lluis Ninou que va participar en un partit de Copa del Rei.

Eugeni Rius Daví

La novena plaça de la primera temporada a primera, portava “amagada” una sorpresa. Agradable sorpresa.

Arran del refús dels diferents equips que es van classificar davant del CB Granollers, i que tenien prioritat a l’hora de competir a Europa, l’equip granollerí va poder accedir a la copa KORAC, i afrontar un nou repte.

Un repte més pel que va ser nomenat un nou entrenador del primer equip, en substitució de Vicente Sanjuán. Per aquesta feina, la directiva es va decantar per un home de la casa. Un home que ja estava treballant al club i que més endavant tindria un contracte professional a l’empresa Areslux. Ángel Palmi, era des de la temporada anterior l’home encarregat de coordinar el bàsquet del planter i va substituir Vicente Sanjuan.

La proposta no se l’esperava ni ell... se’l considerava un “home de despatx”. Un bon organitzador. Va acceptar, i li va torcar baixar de les oficines al camp de joc. Ho va acabar fent durant tres temporades.

I si fem cas als resultats i al parer expressat per la resta d’entrenadors de la competició, ho va fer molt bé, ja que va arribar a ser escollit com a millor entrenador de la competició.

Aquella temporada, s’incorporaven a l’equip Robert Mora, procedent del Pineda i Lauro Mulà, prometedor aler de la Penya, que venia de guanyar la lliga amb el Joventut de Badalona en aquell equip comandat per Zoran Slavnic.

A la plantilla hi havia inscrits tres jugadors de la casa, Pep Mas, Pep Anglí i Francesc Llorca, que no van comptar gaire de la confiança de l’entrenador.

De la temporada anterior, Creus, Pruna, Simon, Epi, Góngora. Puigventós i Margall. A final de la temporada va tornar Josep M. Montserrat per jugar al Trofeu de la Generalitat per les baixes de Simón i Góngora en aquest final de temporada.

La participació en la KORAK, va significar també l’estrena del club en competició europea. L’equip passava la primera fase, en eliminar el Sunderland anglès. Un club “poliesportiu”, eminentment futbolístic, que tenia com a mànager l’exfutbolista internacional escocès Dunkan Gibson, que va arribar a disputar el mundial de futbol de Suïssa el 1954. En la seva visita a Granollers va entrar en una altra disputa. Va descobrir els porrons de vi blanc i vi negre, i el que ell anomenava “1 ó 3”, i que no era el dubte entre dues tàctiques o jugades d’atac del seu equip. Si no, en realitat era el Brandy 103. Un enamorament a primera vista i a primer xarrup.

El CB Granollers va guanyar els dos enfrontaments.

Ben diferent va anar la següent eliminatòria, en la que els granollerins perdien els dos partits contra el Caen francès. Anecdòticament, els nostres van haver de jugar amb la segona samarreta, en el partit que es va jugar a Granollers, ja que els francesos van venir amb una sola vestimenta per competir.

Pel que fa a la lliga espanyola, l’equip va enllaçar una sèrie de bons resultats en la competició que el van allunyar en tot moment de les places de descens. L’equip acabava en una celebrada sisena posició.

Eugeni Rius Daví

La segona temporada del CBGranollers a primera divisió, també serà recordada per un final i un inici, en la presidència del club. Moria el president Enric Ribera, i el substituïa Antoni Novoa. De fet, Novoa ja venia desenvolupant des de feia temps aquesta feina, arran dels problemes de salut de Ribera.

L'equip presentava novetats. Començant pel jugador americà que substituïa Charles Simon. Va ser Mark Young, un armari de 2,08. Acceptable en l'anotació i destacat en el rebot... llàstima que per una lesió va durar poc.

Hi va haver dues altres incorporacions, la del base de Mataró, Enric Spa, un gran complement en aquesta posició a la feina que desenvolupava el titular Joan Creus, i també de molt a prop, de Mollet, arribava l'aler Miguel Àngel Lete, un jugador que va fer molt bones temporades a Granollers.

Continuaven de la temporada passada Epi, Creus, Mora, Góngora i Montserrat que va continuar del final de temporada anterior.

Anglí i Llorca, van ser dos jugadors júniors de la casa, que aquell any van ser al primer equip.

L'equip va fer un inici de temporada molt irregular i no es va catapultar cap amunt, fins a finals de desembre. Tothom ho recorda, i li costa poc posar data a aquesta reacció, del tot inesperada en el seu origen. Va ser a partir de la primera victòria a la pista contra el “tot poderós” Real Madrid.

Del tot inesperada, d'una banda, perquè en aquells temps semblava del tot “intocable”. Ens referim al Real Madrid. La jornada anterior es va jugar un partit “accidentat” a la pista del Valladolid, on es va acabar empatant, però que va ser on Mark Young, es va lesionar de prou gravetat, per a haver de trobar-li substitut pel que quedava de temporada.

De fet, no s'hi va ser a temps per a substituir-lo immediatament de cara al següent partit. I això que el nou fitxatge va estar a punt d'arribar a temps per al partit, però en l'aeroport d'origen als EUA, una forta nevada va impedir que arribés a temps. Tota una anècdota, ja que en poques hores hauria estat difícil conjuntar-lo.

I jornada molt recordada a la ciutat, perquè si, d'una banda, la “loteria dels avions” no va acompanyar, sí que ho va fer la loteria nacional, que en aquell mateix dia va deixar un grapat de milions (llavors eren pessetes) a Granollers i comarca.

Semblava ja escrit, que l'afortunada jornada podia tenir continuïtat a la pista, al parquet.

L'equip va jugar un partit de somni, sobretot a la segona meitat i en especial al “rush» final. Els que hi vam ser, ho recordem. Segurament l'emoció ens dificulta recordar-ne detalls. Els que ho van viure més serenament, recorden i asseguren que la part final del partit, el festival va agafar tal dimensió, que si hagués durat més hauríem guanyat de més de 20 punts de diferència.

Una festa. Doble festa. Final 95-86.

Finalment, va arribar el nou estranger, James Lee, un jugador totalment diferent a Mark Young. Lee era més baix, aler, 1,96, amb un gran salt i de color. Un bon jugador que va fer una bona temporada, en la que després de l'erràtic inici, el Granollers acabaria classificat en una meritòria cinquena posició.

Una temporada que també es recorda per un seguit d'arbitratges nefastos, que van perjudicar molt la trajectòria de l'equip, i que es resumeix en una expressió que sempre ha quedat en el meu espai neuronal "Ballesteros cabrón!". I és que l'àrbitre que tenia aquest cognom, i que ja havia perjudicat de gran manera l'equip anys enrere, quan era en una fase de promoció per pujar a primera, tampoc va estar gaire fi arbitrant partits del Granollers.

Per mostra, el fet que un jugador de la seriositat i “savoir faire” a la pista, com Joan Creus, encara recorda que li va assenyalar una de les poques faltes tècniques comeses a la seva carrera. També es recorda aquella inesperada reacció del massatgista de l'equip, Jaume Flaqué, que li va dedicar un record del seu passat al món de la boxa.

En resum, una molt bona temporada, en la que a més a més, l'associació d'entrenadors va escollir a Angel Palmi, com el millor entrenador de la competició. Just reconeixement.

Eugeni Rius Daví

La temporada, no pintava gens bé d'inici.

Era evident que les excel·lents prestacions de Joan Creus a la direcció de l'equip sobre el parquet, no passaven desapercebudes i va arribar el que ningú desitjava. El FC Barcelona el va fitxar.

S'havia d'afrontar la nova temporada sense aquest timó. Timó, motor, àncora… digueu-ne com vulgueu.

Era impossible trobar un base que donés la mateixa garantia i es va triar fitxar un altre tipus de jugador que catalitzés el joc. Un aler polivalent. Un ex-NBA. La directiva es va fixar en un jugador que dues temporades abans havia estat la sensació de la lliga, jugant a l'Askatuak de Donosti. En l'anterior va jugar a Itàlia, a Chieti amb la mateixa eficàcia. Essie Hollis, també conegut com “l'helicòpter”. Un gran anotador. Se'l va anar a buscar. Ell, tenia bones referències del Granollers.

Un home predisposat a tot. Molt bona persona. Volia entrenar als nens. Volia sempre la pilota. Volia sempre encistellar… individualista, pel bo i pel dolent.

Detalls d'un bon jugador, que ja es va fer palès a la gira de pretemporada que l'equip va fer a l'Argentina. Moment, en què també es van conjuntar els altres nous fitxatges. L'altra gran incorporació va ser el pivot del Círcol Catòlic/Cotonificio, Javier Mendiburu i un base provinent del Sant Adrià, per a fer duet amb Enric Spa, Carlos Orozco.

Els jugadors de casa, d'aquell equip eren Pep Anglí i Moncho Monserrat i Jordi González Carretero.

I a l’hora de referir-nos a gent de la casa en el primer equip, cal destacar-hi la presència de Josep Capdevila, com a delegat. Un home del club, un home de club. Com ho demostra el fet que va desenvolupar aquesta feina durant set temporades no consecutives, en dues diferents etapes. I també més endavant, set temporades consecutives, president.

La gira sud-americana poc planificada, amb molts quilòmetres, poc descans i sense gaire temps per a entrenar, va marcar l’inic del curs. La casualitat va voler, que el massatgista Jaume Flaqué fes coincidir el desplaçament amb el seu viatge de nuvis…

La lliga aquella temporada va passar de 12 a 14 equips… només un avís del què serien els anys posteriors, quan va ser difícil determinar i reconèixer la quantitat d'equips i els sistemes de competició.

La temporada va ser irregular i fluixa. L'equip va quedar a un punt del descens, quedant classificat en desana posició. 

En el record queden les espectaculars actuacions d'Essie Hollis, fent coses a què no estàvem acostumats i que difícilment oblidarem.

L'equip es va classificar en desena posició.

Tot plegat va ajudar la directiva a llaurar una “explosió social del club” amb diferents iniciatives, com regals d'entrades a les escoles, intercanvis d'entrades gratuïtes amb altres clubs de la ciutat, carnets especials per a joves, per a avis... tot plegat per omplir més, i més sovint, el pavelló. Creant afició dins i fora, com passava amb l'emissió de partits enregistrats de l'equip, a les pantalles d'algunes discoteques de l'entorn, on de vegades també s'hi portava algun jugador.

En dos anys s'havia passat de 400 socis a 2.000. 

Eugeni Rius Daví

La temporada 1981/82 va acabar tenint dues cares ben diferents, coincidint amb la primera i segona volta de la competició, i coincidint també amb el canvi d'entrenador.

Però no ens precipitem. Anem a pams. La temporada anterior havia estat la darrera d'Àngel Palmi com a entrenador. 

Per ocupar el seu lloc es va fixar l'entrenador de l'Hospitalet, Pedro Zorrozúa.

Després de les baixes de Mora, Góngora i Orozco, es va fer la prioritària incorporació d'un base. L'equip arrossegava la pèrdua de Joan Creus un any abans i la solució va ser apostar pel seu germà, Jordi Creus.

També es va incorporar el pivot Figueras i els júniors del FCBarcelona, Súbias i Farfán. Moncho Montserrat era el jugador de casa d'aquesta plantilla i Jordi González Carretero també va participar en algunes convocatòries.

 L'americà continuava sent Essie Hollis. Un espectacle a la pista, com s'havia comprovat la temporada anterior. Un home que ho feia tot, i que continuava condicionat molt el joc de l'equip. Com escrivíem a la temporada anterior pel bo i pel dolent. De manera que les prestacions de l'equip no variaven gaire.

Com a anècdota puntual del portent físic d'Hollis, hi ha la que es va produir en un entrenament físic a les pistes d'atletisme. Aquell dia va superar el llistó del salt d'altura, en un depurat "Fosbury", a una altura inversemblant per als saltadors locals.

Jordi Creus tirava de l'equip. Hollis anotava, però l'equip no estava gaire conjuntat. Zorrozúa no va acabar d'aconseguir-ho, i l'equip s'arrossegava a la primera volta per la part més baixa de la classificació. L'equip va tocar fons, quan va ser un dels pocs equips que va perdre contra el cuer, La Salle Bonanova.

Mentre tot anava de malament a pitjor a tall organitzatiu, alguna cosa es movia dins el bàsquet estatal.

A partir d’una idea de Jose Antonio Gasca, un seguit de prohoms del bàsket ja feia temps que rumiaven i treballaven en una proposta en bé de la competició i de major competitivitat en una lliga que agrupava clubs molt desiguals, per més greu que els pogués saber als dos grans clubs que n’eren els dominadors.

Gent vinculada a tots els clubs, molts d’ells presidents, van liderar tota una acció que li va donar la volta a la lliga. La lliga ACB.

Raimundo Saporta, José Luis Rubio, Eduard Portela, Antoni Novoa, Juan Fernández, JLSánchez Erauskin, Domènec Tallada, Toño Riva, Pere Antoja, Iñaki Almandroz, Carles Cases, Alfonso Queipo, Miguel Àngel Bufalà i per extensió directius, entrenadors dels diferents clubs, van parir l'Associació de Clubs de Bàsquet. L’ ACB, avui encara vigent. Tot un contrapoder a allò que estava establert. El president del CB Granollers, Antoni Novoa, n'acabaria sent el primer president. Que un president d’un club modest com ho era el nostre fos escollit el primer president d’aquella associació de clubs, denota la gran influència que Antonio Novoa tenia dins del món del bàsquet d’aquells anys.”

Tornant a la pista, la solució al mal moment de l'equip, va ser la destitució de Zorrozúa, després de reconèixer ell mateix , que la cosa no pintava bé i el descens semblava molt probable.

Es va contractar Jesús Codina, que havia fet grans temporades a Estudiantes. La dinàmica de l'equip va millorar clarament, i sense donar-li del tot la volta, l'equip va anar allunyant-se del descens. Pel que no hi estigueu gaire avesats, i si ho comparem amb el futbol, els canvis d’entrenador a mitja temporada, no són fàcils d’assimilar, si el recanvi no és un home que ja està en la dinàmica de l’equip.

Codina va aportar una major professionalització en l'estructura i funcionament de l'equip. Amb la seva experiència i algunes aportacions des de dins del club, se li va canviar la cara a l'equip. En aquest aspecte cal destacar l'aportació del directiu Diego Martínez, que va lligar una forta amistat amb l'entrenador i va fer una aportació, aprofitant el seu coneixement del món del vídeo i la televisió. Llargues tardes de visionat conjunt de partits i partits, van aportar en la manera de treballar de Codina tots els avantatges de la tecnologia. S'estudiava el rival i els partits es preparaven amb més garantia.

Ara és molt habitual, en aquell moment van ser uns avançats. Abans del partit es coneixien més detalls individuals dels rivals, i també col·lectius en desxifrar els moviments dels sistemes d'atac.

Finalment l'equip es classificava en novena posició.

Eugeni Rius Daví

Tota la millora que es va apreciar en l'equip a la part final de la temporada, semblava un bon auguri de què podia arribar a fer aquest equip amb Jesús Codina, i també amb els retocs que es van introduir a la plantilla la temporada 82/83.

I abans d'explicar quines van ser les noves incorporacions, estaria bé comentar un altre detall de l'arribada d'aquest entrenador i tot el lligam de complicitats que va tenir en l'estructura esportiva i directiva del club.

Si de la destitució de l'anterior entrenador, en va sobreeixir certa desconfiança o poca complicitat entre jugadors i entrenador, s'hi va voler posar solució, o si no, ajudar a evitar o detectar problemes.

Es va elaborar un reglament de règim intern adaptat a la nova plantilla de jugadors, per tal de crear una base que podia suposar relligar tot allò que s'estava fent. L'experiència no podia ser més positiva, si bé com sempre, les mesures limitaven l'actitud dels jugadors, però sempre en bé del col·lectiu. 

Per entendre’ns, era allò tan bàsic en una disciplina de grup de penalitzar actituds que perjudicaven l'equip des d'un mal comportament en el grup, a la penalització arbitral d'una falta tècnica, passant pels retards a l'hora d'assistir als entrenaments. Ordre.

D'alguna manera tot provenia de l'Estudiantes de Jesús Codina, però la cosa va prendre forma i fama al vestidor granollerí, i van ser molts els que ho van imitar en anys posteriors.

Tot pintava bé… Joan Creus es reincorporava a la disciplina del club, amb tot el que suposava de garanties en el joc i l'efectivitat. També provinent del FCBarcelona, s'incorporava un dels millors alers de la lliga, Joan Ramon Fernández, a qui en el seu club li va restar protagonisme l'emergent carrera d' Epi ll i Sibílio. Gran jugador i millor persona, que va aportar molt de joc i anotació.

També s'incorporava, provinent de La Salle, Jordi Puig.

Subias, Figueras i Montserrat havien sigut baixa, com també ho va ser "l'home espectacle” Essie Hollis.

Es renunciava a la figura, i es recuperava joc d'equip amb totes les incorporacions, inclosa la del nou americà. 

Per un entrenador eminentment tàctic, el canvi d'americà era vital. I es va fitxar Slab Jones, un home que ja havia estat a Estudiantes amb Codina.

Slab Jones va ser una gran incorporació, també. Un home molt intel·ligent a la pista, amb el qual Joan Creus lligava a la perfecció. Un “allioli” increïble.

Com era una de les seves missions, Jones capturava el rebot i per decisió pròpia, en la seva lectura del partit, dirigia la velocitat de l'equip. Depenent del que trigués a donar la pilota a Joan Creus, l'equip sortia a una velocitat o l'altra.

Per a les tàctiques de Codina, era el pivot ideal. Com va demostrar ja el primer entrenament, era capaç d'assimilar totes les ordres en poca estona. Un matí Codina els va explicar vuit sistemes diferents d'atac (llavors a tot estirar els equips en feien servir quatre). Doncs a la tarda del mateix dia, no només se sabia els seus moviments dins els vuit sistemes, si no que tenia clar els dels altres quatre jugadors de la pista.

 En poques paraules, veia molt ràpid el bàsquet, en tots els aspectes, fins al punt de fer confondre els àrbitres en decisions dubtoses. Si li hem de buscar alguna pega, Slab Jones no era del tot efectiu des del llançament de falta personal. Alguna cosa havia de tenir… I de la bona entesa amb el seu soci Joan Creus, en va sortir un bon resultat individual. Creus era seleccionat per anar a l'Eurobasket de França.

De la temporada anterior van continuar Mendiburu, Lete, Farfan i Spa. L’equip es completava amb Enric Castelló i Niko Frzop, com a homes de la casa 

L'equip, esportivament va tocar sostre. Va acabar la lliga en tercera posició. Es considera, que no només en resultats, va ser la millor temporada de la història del club. Per emmarcar.

Eugeni Rius Daví

La temporada va portar alguna novetat interessant pel que fa a la competició amb el nou reglament que permetia l'alineació de dos estrangers. Una mesura que havia d'elevar el nivell dels equips i fer més atractiva la competició.

El Granollers, per enfortir l'equip i per acompanyar Slab Jones, va incorporar un aler procedent de la universitat americana de Toledo, l'aler esquerrà Richard Miller de més de dos metres, després d'haver descartat una altra opció que no va convèncer a Chus Codina.

Una altra incorporació va ser la de Paco Dosaula.

També s'incorporaven del planter, Niko Frop i el prometedor Pep Pujolràs.

La temporada es va iniciar amb una bona actuació a la lliga catalana on es va perdre a la final contra el FCBarcelona, per un sol punt i amb la possessió de la darrera pilota, que no es va aprofitar, en un partit on es mereixia guanyar. Una llàstima.

Però la incorporació d'un segon americà no va ser l'única novetat. N'hi havia d'altres. Va ser la primera lliga ACB de la història, en una maniobra autogestionària dels clubs en vers la Federació.

El club també va viure una altra novetat, en canviar de patrocinador amb la temporada ja arrencada. Després de sis temporades sota el patrocini d'Areslux, el patrocini passava a mans d'una altra empresa d'origen vallesà, Cacaolat.

L'origen vallesà dels patrocinadors va ser un plaer de col·laboració. Primer va ser Areslux i ara era Cacaolat. Aquí teníem el Cacaolat CB Granollers.

Projecció pel club i projecció per una marca que era molt coneguda i amb molta història a Catalunya, i que amb el patrocini del nostre club va prendre una important embranzida a la resta de l’estat

Es va fer una gran temporada, que se la considera una digna continuïtat de l'anterior. Es va aconseguir la quarta plaça a la fase regular i després caure als Play Offs amb el Joventut de Badalona.

Però les novetats al club no havien acabat, en el decurs d'aquesta temporada, ja que va ser la temporada en què va començar a prendre cos el projecte d'un nou pavelló, en aquest cas propietat de club.

L'altra novetat, i producte de l'expansió i creixement social del club, va venir de l'afició cada dia més fidel i bolcada en el club. Naixien tres noves penyes. Penya La Cistella, Penya Amics del bàsquet i Penya Correus.

Però no tot quedava en aquestes penyes, i nombrosos grups d'aficionats que accedien al pavelló i animaven conjuntament. D'aquella època també van deixar empremta altres penyes “no oficials” com la Penya Cardedeu i la més “clandestina” Esquadra Estelada.

En el creixement de socis de les darreres temporades, i en aquesta empenta amb les penyes i grups d’animació hi van tenir molt a veure les iniciatives preses per directius de l’àrea social com ara Ramon Daví, Josep Pou i Diego Martínez.

Eugeni Rius Daví

La temporada  84/85 arribava amb una altra novetat FIBA, encaminada a millorar l'espectacle i l'emoció en els resultats. En una inspiració NBA, s'implementava una línia a cada costat de camp, que feia possible augmentar l'efectivitat dels llançaments exteriors. Llançaments de tres punts, si es feien abans de creuar-les. Aquí la ratlla es va posar (i encara hi és) a 6,25 metres de la cistella.

No es tractava només d'unes simples ratlles semicirculars. Es passa a jugar una mica més lluny de la cistella i “la botella”, ara en diuen "pintura". El camp es feia més gran. Els pivots guanyaven espai.

No volia desaprofitar l'ocasió per a recordar les locucions que els amics, Eudald Balcells, Carles Canet i Àlex Mestre feien a través de les ones de Ràdio Granollers. Allà la cistella clàssica, de 2 punts, va passar a denominar-se cabàs, quan era de 3.

En una versió molt local de la història, va semblar que amb la nova ratlla, el club necessitava una pista pròpia, i es col·locava la pedra del que seria el nou pavelló.

 L'equip va començar la temporada amb Slab Jones i Ron Cornelius, un aler californià de 2,05, que arribava amb grans referències de la lliga francesa. Només va aguantar 8 partits perquè tot i tenir bones estadístiques, se li exigia una mica més. Es va dir que tenia un virus. Va ser substituït per Howard Wood, un aler corpulent format a la Universitat de Tenesee, que havia estat a l'NBA amb Utah Jazz, i que no va aportar grans estadístiques.

També el baix rendiment va forçar la substitució de Slab Jones, que fins aquell moment era la “nineta dels ulls” de tots, afició, directiva, companys i entrenador. Se'l considera encara un dels millors estrangers de la història de la lliga, almenys durant aquelles dècades.

El va substituir Dean Marquardt, pivot espigat de llarga cabellera originari de Milwaukee, que no va fer oblidar l'anterior, ni de bon tros.

Durant aquestes temporades el club va comptar amb un tercer estranger, Math White, el qual se'l va mantenir a la plantilla a l'espera d'una nacionalització que encara trigaria, si bé en el context de l'època va ser considerada com una operació ràpida, quan més endavant es va culminar.

Però la substitució que més va marcar la temporada va ser la inesperada i obligada baixa de Joan Creus des de l’inici i durant molts partits, per la que fins aquell moment va ser l’única lesió de la seva carrera, en un xoc amb Mike Davis del FCBarcelona. Escafoides de la mà esquerra. El va substituir, amb poc èxit Peti Dediós, un vell conegut de Chus Codina.

La classificació final de l'equip després d'aquella “accidentada” lliga de tres fases, a la segona de les quals ja es va comptar parcialment amb Joan Creus, va ser cinquena posició. No està gens malament una vegada narrades les diferents circumstàncies.

 Durant aquella temporada, Antoni Novoa va ser reelegit president del club.

Eugeni Rius Daví

Si fins a l'inici d'aquella temporada, no hi havia hagut prou indicis per a determinar que el CB Granollers, amb els noms dels seus patrocinadors, era un equip de primera, és a dir consolidat a la màxima categoria del bàsquet estatal, al llarg de la present va quedar prou definit.

En el decurs de la temporada, concretament el 9 de Març de 1986, es va estrenar el nou pavelló en propietat. El del carrer Girona.

La temporada va començar amb la incògnita de quins serien els dos jugadors estrangers. A la pretemporada tot semblava indicar, que un seria un pivot amb passat a Detriot Pistons, Cozell McQueen.

Però finalment la decisió va ser una altra. El club es va decantar per dos joves jugadors. Dos jugadors amb cara “d'angelets”, que va fer molt de mal en els equips rivals. L'aler Charles Bradley i el pivot Víctor Anger van ser dos grans fitxatges, que va permetre fer una temporada molt correcta, amb algun punt excepcional.

Excepcional va ser guanyar per primera vegada en la història del club a la pista del Reial Madrid, en un partit espectacular. Per alguns, un dels partits més bonics de la història del club.

En el capítol de lesions, i en aquest cas més anecdòtica, va ser la de l'entrenador Chus Codina, que va haver de dirigir uns quants partits l'equip des d'una cadira de rodes

L'equip també va participar, de manera més irregular a la copa Korac, on després de superar l'Amicale de Luxemburg i el Racing Malinas, es va jugar una segona fase que era una lligueta de quarts de final, contra tres grans equips. Ortez, Mobilgirgi Caserta i Partizan de Belgrad, que va ser l'únic equip que es va guanyar.

El 2 de març de 1986 va ser el gran dia de l'emancipació. Es va estrenar casa. En presència del llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, i en un partit contra un combinat d'altres jugadors catalans, es va fer la celebració. Avui encara és casa nostra.

A la lliga ACB la classificació final va ser la vuitena posició després de caure a quarts de final contra el Reial Madrid.

Àngel Farré, Jaume Corcoy i Pep Pujolràs, van ser els jugadors de la casa al primer equip. Va ser el darrer de Pujolràs, abans de ser traspassat al Manresa. 

Eugeni Rius Daví

La temporada 86/87 va ser la primera sencera en el nou pavelló. Un pavelló, que a banda, de donar i continuar encara avui donant un magnífic servei a aquest club, va formar part dels valors potencials de Barcelona, i de retruc de Granollers, de la candidatura olímpica, encara que fos aportant un petit gra de sorra.

 El nou pavelló suposava una nova comoditat pel club, per a no haver de repartir/compartir horaris/espais amb altres clubs i altres esports, tant en l'àmbit amateur com professional. Hi havia molta més llibertat a l'hora de programar entrenaments.

En l'àmbit de fitxatges va ser l'any en què es van fer més despeses en les contractacions de jugadors, començant pel mediàtic Wayne Robinson, que venia de fer unes molt bones temporades amb el Reial Madrid. En el fitxatge hi va haver un fet determinant afegit. A Robinson, li feia il·lusió jugar al costat de Joan Creus. No tenia mal ull.

Provinent del Licor43, es fitxava l'aler Craig Dykema. Un reconegut “triplista”.

També s'incorporaven el júnior del FCBarcelona Àngel Heredero, i provinent del Gran Canària, Tato Abadia.  Per fi podia jugar Mat White, una vegada obtenia la nacionalitat espanyola. Una nacionalització que va seguir un llarg procés, però que si atenem la reacció d'altres clubs en veure com es va resoldre el cas, s'ha de dir que va anar molt de pressa. Altres clubs que estaven en situació similar, van voler saber com s'ho havia fet el CB Granollers. Sembla que va ser una gestió directa d'un simpatitzant del club ben connectat amb el ministre del ram, més enllà d'haver cobert el tràmit d'estar casat amb una dona de nacionalitat espanyola. I no es pot explicar més detall, ni de la nacionalització, ni de la intimitat del matrimoni, que va tenir un final a la pàgina de successos, i aquest web no en té d’aquestes pàgines. (busqueu a internet)

Aquella temporada, els jugadors de casa a la primera plantilla, van ser Àngel Ferrer, Albert Sala i Josep Manuel Lara.

Tot semblava indicar que s'havia confegit la millor plantilla de sempre. Però no es milloraria aquella tercera classificació de temporades anteriors.

Possiblement, a conseqüència del fitxatge mediàtic, les altres incorporacions i la serietat que donava això de “tenir casa pròpia”, el club va notar un notable increment del nombre de socis. Semblaven obligats a més, amb més pressió.

L'aportació de Wayne Robinson va ser irregular amb fases de baix rendiment en relació amb el seu estat físic. Un aspecte que va costar de resoldre del tot, fins que no es va detectar que estava baix de ferro en valors analítics. Però això, de fet no el va afectar plenament el rendiment fins a la temporada següent.

Amb el pas dels anys, la competició de lliga acostumava a presentar novetats. Tant en el seu model, com en el nombre de clubs. I aquesta en va ser un exemple. En aquest cas, la principal novetat va ser que un major nombre d'equips, que també tenien accés als Play Offs, i també hi havia un grup final per a la permanència. Finalment, la semifinal i final es jugava al millor de 5 partits. 

Un embolic que variava cada temporada. D'aquí a uns segles els historiadors tindran feina en resoldre el “jeroglífic competitiu”, si en volen treure l'entrellat.

L'equip es va classificar en setena posició després de caure als quarts de final del Play-off, en perdre contra el FCBarcelona, que va ser el campió, imposant-se a la final al Joventut de Badalona. 

Eugeni Rius Daví

Guillem Eldracher, fins llavors segon entrenador, va ser l'home escollit per a substituir Jesús Codina, que després d’un seguit de temporades amb molt bons resultats, acabava el cicle en aquest club.

La temporada 1987/88 va començar amb la parella d'americans Wayne Robinson-Charles Bradley. Una parella prometedora, ja que d'alguna manera semblava ajuntar el millor del passat, amb el millor del present. A la pretemporada es van fer bons partits. Però l'experiment no va poder durar gaire.

En el partit inaugural de la lliga, es va produir un fet determinant.

El partit, era conta el CAI de Saragossa. L'aler visitant Indio Díaz, en un dels seus marcatges clàssics "kàrate-pressing" va rebre un cop de Bradley i va quedar estabornit.

La commoció el va portar a l'hospital on va estar 24 hores ingressat en observació. Paradoxalment, el fet va deixar més seqüeles per en Bradley, que en va sortir sa i estalvi, que no pas en Díaz. Es va parlar d'agressió i la cosa es va embolicar. El fet és que Bradley va quedar psicològicament afectat pels fets i emocionalment no es va veure capaç de continuar i va demanar de marxar del club.

Es va haver de buscar un recanvi ràpid. Va venir en el seu lloc Joe Ward. Un aler de 197 cm, que no tenia una tècnica depurada, però sumava punts. Per contra, no aportava gaire al joc col·lectiu. Ni a la pista, ni fora, pel seu caràcter extremadament religiós que va arribar a “intoxicar” algun company. 

Onze partits després, es va resoldre substituir-lo. 

En paral·lel s'havia produït un altre canvi ben significatiu. Després del fluix inici, només quatre partits (3 derrotes) Eldracher va ser substituït a la banqueta per Manel Comas. Precisament a Comas, Ward no li feia gaire el pes. Va decidir prescindir d'ell després d'haver anotat 44 punt en el darrer partit.

Es va contractar Tom Sheehey, un home més versàtil, que podia fer de 3, 4 i 5.

La contractació de Comas va resultar tot un encert. La seva incorporació va estar un gran fitxatge. Un entrenador que també va deixar empremta en els diferents clubs on va estar. Se'l recorda com un home impulsiu, amb una particular manera d'entrenar i treure més profit dels jugadors. No tothom pensava el mateix, ja que també corria la “brama” que es tractava d’un entrenador que “cremava” els jugadors.

Aquella temporada els jugadors de la casa en la dinàmica del primer equip, van ser Albert Sala, Àngel Farré i Josep Blanch. També eren de la casa el delegat Albert Brugués i el preparador físic Rafa Lucas.

La classificació final de l'equip, va ser la setena posició després de superar al Màgia de Huesca en la primera eliminatòria del play-off i caure a quarts de final amb el Joventut.

Eugeni Rius Daví

La temporada 1988/89 del CB Granollers va començar amb canvis significatius, incloent la baixa inesperada de Wayne Robinson per problemes de salut no verificats. Mike Philips i altres nous fitxatges com Julián Ortiz, Nando Heras, i Josep Maria Lluch, van substituir-lo. L’equip va iniciar bé, guanyant 6 dels 7 primers partits a casa i destacant amb victòries contra el Joventut de Badalona. Malgrat lesions i canvis, com la incorporació de Russell Cross, l’equip va acabar la temporada en sisena posició. L’any va concloure amb la fusió del club amb l'IFA Espanyol i la venda dels drets al Valvi Girona, provocant descontentament entre alguns directius. L'entrenador Manel Comas havia de seleccionar els jugadors per a la nova etapa.

Començant pel canvi de jugadors estrangers, la temporada 1988/89 va arribar carregada de noves incorporacions.

En realitat es treballava per fer un equip competitiu al voltant dels dos valors més destacats de l'equip, Joan Creus i Wayne Robinson.

Però no es va poder avançar en aquest sentit ja que Robinson, que la temporada anterior ja havia tingut moments de baix rendiment per culpa d'una deficiència de ferro en sang, el primer dia d’entrenament va demanar la baixa. L'home es va mostrar totalment enfonsat. Va informar que a EUA, els metges li havien diagnosticat un problema fibril·lar al cor, que li impedia continuar i volia abandonar el club. El cert és que ningú va veure mai un informe mèdic amb aquest pronòstic, i corria el rumor que tenia problemes personals, no es va furgar en el tema i se li va rescindir el contracte.

Mike Philips seria l'home que acompanyaria a Tom Sheehey. Un pivot solvent amb molt de passat a l'ACB. També es van incorporar Julián Ortiz, Nando Heras i Josep Maria Lluch. A la pretemporada també es va provar el base canari Guillermo Villar, que no va quallar.

Els homes del planter al primer equip van ser Josep Blanch i Xavi Cargol.

Es va fer una temporada acceptable, amb un molt bon inici, si tenim en compte que dels 7 primers partits a casa, se'n van guanyar 6 i que al llarg de la primera fase, es van obtenir resultats destacats, com guanyar al Joventut de Badalona en els dos enfrontaments.

De nou uns play-offs accidentats, amb lesions i substitut d'americà, van complicar la marxa de l’equip. Aquest cop va ser Philips el que es va lesionar i va caldre un canvi a correcuita. Es va contractar Russell Cross, un home amb passat NBA, però que arrossegava una lesió crònica, que va tallar la seva progressió de ben jove. A Granollers, no va arribar a agafar la forma.

Amb tot va fer una gran aportació. Fins i tot per sobre del que se n'esperava.

També, durant els partits en què Joan Creus es va lesionar, es va poder comprovar la positiva aportació del seu substitut, Nando Heras.

L'equip va quedar fora de la competició després de perdre a quarts, un any més a mans del Joventut de Badalona.

La classificació final va ser una sisena posició prou celebrada. Més si tenim en compte que es començava a ensumar en l’ambient algun detall extraesportiu, que no ajudaven al rendiment. Al llarg de la temporada es va forjar la nova realitat del club, de cara la temporada següent, en què després de vendre's els drets del club al Valvi Girona que baixava de categoria, el club es fusionava amb l'IFA Espanyol, propietat d'UNIPUBLIC. L'equip jugaria a Granollers si bé els propietaris d'UNIPUBLIC, els germans Franco, van voler deixar clar que ells serien els que manarien. Alguns directius van quedar molt decebuts després d’aquestes decisions preses en primera persona i de manera individual pel president Antoni Novoa. Amb totes aquestes novetats tiraven per terra un projecte en què havien treballat durant molts anys, carregats d'il·lusió.

L'entrenador Manel Comas seria l'encarregat de fer una tria de cara la temporada següent, entre les dues plantilles, escollint els jugadors que més l'interessessin.

Eugeni Rius Daví

La temporada es va presentar amb més interès o atenció que en l'aspecte esportiu, en un altre. En podríem dir de despatxos, compara/venda, desaparició/aparició.

El cert és que a Granollers hi continuava havent bàsquet ACB. La llicència de l'equip es va vendre al Girona (Valvi), mentre que l'equip d'Unipublic, que era l'Espanyol, venia a jugar a Granollers. Una fusió que es veia a les samarretes dels jugadors, on apareixien els escuts del CBGranollers i Espanyol. Una resolució embolicada que venia a pal·liar la situació econòmica del club. Un aspecte comú en molts clubs de l'època que feien malabars amb els seus patrocinadors per mantenir-se a la competició. Gràcies al que aconseguien a la pista, o en el cas contrari aconseguien als despatxos i amb transaccions, el que no assolien a la pista.

El club era propietat dels germans Franco d'Unipublic, la presidència del club l'ocupava Antoni Novoa.

La setena temporada de la història de l'ACB, va ser una lliga ACB de 24 equips! Una temporada més amb un sistema de competició, que separava el que diríem els equips “bons” dels “no tan bons” en dos grups , un sistema que ja s'havia assajat la temporada anterior. En base a la classificació de la temporada anterior es distribuïen en un grup A-1 i un segon A-2, en la primera fase.

 En la segona, els sis millors del Grup A-1 i els dos millors de l'A-2 van al Grup I, mentre que els quatre pitjors de cada grup van al Grup III i els que havien quedat del cinquè al vuitè, al Grup II. 

Finalment per als Play OffA es classificaven els sis primers del Grup I, i els campions dels dos grups restants.

El nom de l'equip, era CB Unipublic Grupo Ifa, i aquí li afegíem Granollers. 

L'equip era entrenat per Manel Comas seguint la dinàmica de l'equip que jugava fins aquell moment en el nostre pavelló. I d'alguna manera, arrossegava el gruix de la plantilla dels dos clubs. Del Granollers continuaven Joan Creus, Julian Ortiz, Nando Heras, Xavi Cargol i Javier Mendiburu

De l'Espanyol, arribaven Manel Bosch, Santi Abad, Òscar Cervantes, i Claude Rilley.

Com a segon estranger, s'incorpora el pivot Mike Davis, que venia del Barça.

De jugador de la casa, continuava Xavi Cargol.

Canviava mig club, però la dinàmica d'haver de canviar jugadors a mitja temporada continuava. Claude Rilley, era substituït per Carey Scurry. Però aquest gran jugador/anotador, que no “voltava rodó” va tenir la desgràcia de tenir un accident de cotxe a la carretera de Caldes, del qual en surt greument lesionat, i cal fer un altre canvi. La plaça va ser provisionalment ocupada per l'uruguayà Òscar Moglia, pendent de nacionalització. Però finalment, entrava en el seu lloc un dels jugadors més professionals que ha passat mai pel club, l'americà Elston Turner. Un excel·lent defensor, amb 8 temporades a l'NBA, passant per Mavericks, Nuggets i Bulls… i posteriorment va estar a l'staff tècnic dels Grizzlies en l'època Gasol.

En la seva habilitat defensiva, se'l recorda en una gran actuació aturant al “pistoler” Brian Jackson de l'Osca.

En tot aquest batibull de competició, descrit més amunt, el nostre club va jugar la segona fase al grup II, del qual va quedar primer, i accedeix al Play Off.

Per allò de “l'enrevessada competició” costa saber el lloc que va ocupar finalment a la fase regular. Es considera que l'equip va quedar vuitè, després de perdre a quarts dels Play Offs amb el FCBarcelona.

Aquesta temporada l'equip es va classificar també per la fase final de la copa del Rei, on va donar la sorpresa de superar al FCBarcelona a quarts de final, i a semifinals es va perdre amb el CAI Saragossa.

Eugeni Rius Daví

Continua la lliga de 24 equips, amb el reglament sofisticat en el funcionament de la competició. I la temporada comença amb una nova sorpresa, pel que fa a la composició de la plantilla, ja que una setmana abans de l'inici es destitueix a Manel Comas.

Se'l substitueix per Jack Schrader, un vell conegut de l'afició pel seu passat com a jugador a Mataró, quan els dos equips eren a segona. Més tard va jugar al Cotonificio (Círcol Càtòlic) i després de tornar al seu país, va retornar d'entrenador al Joventut. Ara tornava a entrenar a Catalunya.

Tom Sheehey, després d'una temporada a Itàlia, tornava a l'ACB, per fer parella amb Mike Davis sota els cèrcols del Pavelló del carrer Girona.

També s'incorporen Eduard Piñero i Rafael Talaverón

De jugadors del planter s'incorporen Jordi Millera i Francesc Solana.

La incorporació de Jack Schrader, precipitada i tan a la vora de l'inici de la competició va comportar una complicada fase d'assimilació dels nous sistemes de joc. Un problema que es va arrossegar tota la temporada. L'equip ocupa places de descens i queda classificat per disputar el Play Off que decidia qui baixava a segona. Després d'una derrota a l’eliminatòria de descens contra l'OAR Ferrol per només un punt, se'l destitueix, i arriba un nou entrenador, que no era tan nou. Va ser Josep Maria Oleart, que ja havia fet funcions de segon entrenador amb Manel Comas.

La cosa va acabar bé, ja que els tres partits següents amb el mateix rival, es van guanyar. Però aquí no acabava la temporada, ja que una vegada salvats, el nou sistema de competició contemplava seguir jugant partits, de cara a la composició dels grups de la temporada següent. 

Els jugadors ho recorden com un moment dramàtic, ja que van veure obertes les portes del descens. L'equip havia aconseguit el més primordial, però no va assolir classificar-se pel grup A-1 de la temporada següent. Com que en el contracte amb el Grup IFA, en cas de no classificar-se per aquesta A-1, no tenia l'obligació de seguir patrocinant l'equip, es quedava sense patrocinador.

No queda molt clar, si l'equip va quedar classificat en 17ena o 18ena posició. Oficialment 17ns.

Eugeni Rius Daví

El club va afrontar la temporada amb un dels pitjors condicionants, que pot tenir un club en una competició tan professionalitzada com ja era l'ACB. El club es quedava sense patrocinador. La samarreta no portaria ja el nom d'una marca. El nom del “nou” club, era Granollers Esportiu Bàsquet, presidit per Joan Camp.

A la incertesa econòmica, se li va unir una vegada més la confecció de la plantilla, a partir dels dos estrangers/americans i les seves lesions que els impedia complir temporades senceres i estables.

En aquest cas els jugadors escollits, van ser John Ebeling, un jove pivot no excessivament alt que arribava a Europa després de destacar en l'esport universitari. A l'ACB abans de passar pel Granollers, havia estat a Oximesa Granada, i posteriorment a Murcia i Badalona, abans d'acabar el seu periple europeu en diversos equips italians.

La seva “parella de ball” sota la cistella, seria Mike Henderson. A diferència d'Ebeling, va venir a Europa ja passats els 30 anys, amb experiència en diferents lligues. En el seu currículum hi apareixia haver format part durant poc temps de l'espectacle Globertrotters. Un pivot que no va tenir grans actuacions, però que va destacar per la seva personalitat. Si, a diferència de tants d'altres, era jugador molt interessant personalment, com podeu llegir en aquest enllaç https://endesabasketlover.com/2015/05/22/mike-henderson-una-historia-genial/ on ell mateix explica el seu breu pas per l'equip. 

D'aquell club que havien barrejat dues plantilles, a la nova campanya n'eren baix Manel Bosch i Santi Abad.

Provinent del CAI Saragossa i cedit, s'incorporava Miguel Hernández, un prometedor aler, que arribava a canvi de Manel Bosch. 

Es va fitxar Gabriel Vilas, un jove aler de més de dos metres que venia del Valvi Girona.

L'equip el continuava entrenant Josep Maria Oleart, que havia salvat l'equip del descens, i de jugadors del planter, figuraven a l'equip Alzamora, Talaverón i Solana.

La configuració de l'equip va variar a conseqüència dels diferents canvis que hi va haver en els estrangers. En aquesta ocasió, la irregular aportació de Mike Henderson, el va sentenciar i va ser substituït, per un altre pivot. S'incorporava un altre fitxatge molt mediàtic, Kenny Sky Walker que havia estat guanyador del concurs d’esmaixades de l'NBA dos anys abans, amb els Knicks de NY.

Un noi excel·lent que per l’alçada que tenia, 2,03, pesava poc més de 90 quilos, la qual cosa li facilitava el salt i l'elevació, per a les genials esmaixades que el van fer tan famós.

Tot això en una samarreta sense “sponsor”, un fet que va ser del tot nou, en la més que satisfactòria participació de tres jugadors a la gala de l'ACB, un singular aparador desitjat per qualsevol marca. El sempre “all star” Joan Creus, hi va anar acompanyat d'Óscar Cervantes, que va guanyar el concurs de triples i Kenny Sky Walker guanyador en esmaixades. Més d'un possible patrocinador es devia mossegar les ungles en no aprofitar aquella exhibició.

Però 19 partits després de la seva incorporació Sky Walker també queia lesionat en un tendó d’Aquil·les. Òscar Moglia, encara pendent de nacionalitzar, el va substituir en dos partits, fins que l'equip va tornar a incorporar Victor Anger, que encara jugava aquí a la vora. Havia passat per set equips diferents de la península, després de la seva estada a Granollers. Ara, era a l'Hospitalet.

Finalment, l'equip quedava classificat en la posició 12 de 24 equips, després de quedar fora als vuitens de final del Pay Off, davant el Reial Madrid.

En un esport i un moment en què era tan important el tema patrocinador, la temporada va acabar amb diverses ofertes a qui vendre la llicència de l'equip, mentre es buscava patrocinador per poder seguir un any més.

Un comprador mallorquí va estar a punt de fer l'adquisició. Però no, el bàsquet de primera continuaria un any més.

Eugeni Rius Daví

La temporada 1992/93 passaria per ser la darrera. Quedaria a la història com l'última en què Granollers comptaria amb un equip a l’elit d'aquest esport.

Per començar i gràcies a l'aparició d'un nou patrocinador, l'equip lluiria un nom nou. En quatre anys consecutius l'equip tenia una denominació diferent. Aquella denominació de l’ “sponsor” que sempre va per davant al nom del club i la ciutat.

Ara es diria BFI, el nom d'una empresa dedicada a la recuperació de residus, tota una novetat d'un nou món que volia ser més sostenible. Malauradament, gairebé 20 anys a l’èlit se n'anaven paradoxalment a les escombraries. BFI no només era el patrocinador, ja que l'empresa va adquirir les accions. Una compra que devia costar molts diners. El president del club, era Ramon Valls.

I no és que l'equip perdés la categoria a la pista. Sempre es podrà dir amb orgull que es va ocupar habitualment una posició destacada a la classificació i que no va perdre la categoria.

I és que finalment la temporada va ser “prou bona” per ser la darrera a l’elit. Aquesta temporada va ser la primera en què els equips podien tenir tres estrangers. Si amb els dos estrangers es perdia una mica l’encant del nostre bàsquet més autòcton, amb els tres estrangers, els equips es despersonalitzaven més, en l’aspecte de l’arrelament amb les ciutats que tenien equip.

Els jugadors estrangers van ser Tomas Jordan, un pivot que tot i l’il·lustre cognom no va jugar mai a l'NBA, i que va fer carrera per clubs de tot el món.

David Scott , un aler provinent de Miami NCAA i que va acabar jugant a Europa i Sud-amèrica.

I el pivot, Greg Steward després d'haver passat per diferents clubs com el CAI o el Joventut, va arribar a Granollers.

Una altra incorporació de l'equip va ser el pivot basc Eduardo Santos, i els jugadors del planter, van ser Maiol Cisteró i Xavi Sánchez, Francesc Solana i Rafa Talaveron

La classificació final va ser 14ns de 22 clubs. Lluny de les places de descens. Als Play Off, es va perdre a vuitens de final contra el FCBarcelona en una eliminatòria que es va perdre el darrer partit per un sol punt.

BFI com empresa quedava diluïda en una altra gran empresa del sector dels residus i el bàsquet posava fi al seu període a l’elit… però el bàsquet continua a Granollers, gaudeix d'una bona salut i qui sap si no trigarem gaires anys a tornar-lo a veure a dalt de tot.